REGNES GERMÀNICS

Eix cronològic de l'Edat mitjana

Antecedents: Els bàrbars

Als limes de l’imperi, a les fronteres, a l’altre banda del Rin i del Danubi s’hi trobaven els pobles bàrbars (pels romans), o germànics. D'entre la gran quantitat de pobles bàrbars existents, els més importants foren:

A la Mar del Nord:

Als boscos de Germània:

Nord i est de la Mar Negra:

Els pobles bàrbars que es van desplaçar:

Visigots: Sueus, vàndals i alamans: Burgundis Francs: Angles, saxons i jutes: Huns i Bacaude: Ostrogots:

 

A diferència dels romans, aquests pobles bàrbars parteixen d’una societat més igualitària, amb elements comunals, on el nucli fonamental és la família extensa patriarcal. La societat està marcada per una forta solidaritat i igualtat de drets entre els homes, i també per la fidelitat personal. Inicialment la seva estructura partia de les famílies, que s’agrupaven en tribus, i les tribus s’agrupaven en pobles. Les guerres van obligar-los a formar confederacions entre ells.

Inicialment, en el moment d’establiment, el seu nomadisme els feia ser bons ramaders però no bons agricultors .

 

Causes de les invasions:

Malgrat els termes i els conceptes utilitzats històricament, no cal veure ni entendre les invasions dels bàrbars com un canvi molt brusc dins del territori romà. Es va tractar d’un canvi gradual, sobretot causat a partir de la decadència del propi imperi. Els pobles bàrbars, per nombrosos contactes anteriors, en major o menor grau, estaven força romanitzats. Pels propis habitants de l’imperi, l’arribada d’aquests nous personatges, no va suposar un canvi tant dràstic, i fins i tot en molts casos ja els va venir bé aquest canvi d’amos, que segurament els permetrien una pressió fiscal menor i una major grau d’autonomia.

 

Aquests pobles, s’aprofiten, doncs, d’un imperi en declivi, amb nombrosos problemes militars, polítics i socials, per establir-se per tot el territori amb diferents modalitats d’establiment:

Burgundis, Visigots, Ostrogots i Vàndals (a Itàlia): Modalitats d’establiment pacífiques: Pactes amb aristocràcies locals, creant federacions (FOEDUS), aprofitant-se d’un estat imperial afeblit.

 

Regnes Germànics o estats successors

1-. ORIGENS / ASPECTES COMUNS

Aquests regnes germànics, noves unitats polítiques dins de l’antic territori de l’imperi romà, són producte de la fusió de les aristocràcies locals romanes, dels invasors germànics, i de l’Església, creant pactes inicials, i que més endavant configuren petits estats, menys forts que l’imperi, però també amb menys càrregues fiscals. Els germànics, d’una cultura menys desenvolupada, adoptaren el cristianisme com a religió, i el llatí com a llengua, tot i que amb el temps va donar pas a diferents llengües derivades del llatí.

Aspectes comuns als diferents regnes germànics:

 

2-. SOCIETAT

 

OLIGARQUIA

(lliures privilegiats)

Antiga nobilitas romana

Lluires no privilegiats

Bàsicament a l’entorn rural

Petit propietari lliure

+

 

Aristocràcia militar dels pobles bàrbars

Poc a poc seran absorbits per grans terratinents

Semi-lliures

Colons i condicions similars

Lliures teòricament, però adscrits a la terra i a l’amo de la terra

Esclaus

Aniran desapareixent

Els colons, els esclaus, i altres modalitats de dependència, aniran agrupant-se en la modalitat de servitud pròpiament feudal

Esclavitud encoberta

 

3-. ECONOMIA

 

4-. REGNES MÉS IMPORTANTS
Regnes Germànics més importants. 526 d.C.

 

4.1-. Regne Visigot (Regne de Toledo):

Fusió de germànics i romans locals. Inicialment, per pactes amb els romans, s’instal·laren a la Gàl·lia. A la batalla de Vouillé, el 507 d.C. , foren derrotats pels francs i empesos cap a Hispània, on fundaren el Regne de Toledo. Van haver de lluitar contra indígenes (bascons), immigrants (sueus), i foranis (francs al nord i bizantins al Sud). De la fusió cultural en naixé la lex visigothorum, de Recesvint, rei visigot, barreja del dret romà i de les lleis germàniques. El regne de Toledo visqué la seva plenitud al segle VI i principis del segle VII, on es va assolir la màxima expansió, i el seu rei es convertí al catolicisme, aconseguint així també la unificació religiosa del regne. A finals del segle VII lluites entre noblesa i els reis van afeblir el regne, i van afavorir la invasió musulmana l’any 711, acabant així amb el regne visigot.

4.2-. Regne dels Vàndals:

Van expulsar els romans de la zona que van conquerir. Eren arrians i no es van vincular a l’Església, tot el contrari, ja que es van dedicar a fer una cruel persecució dels catòlics romans del Nord d’Àfrica. Janseric va ser el líder més important, conquerí tot el nord d’Àfrica, fins a la ciutat de Cartago, i des d’allí també arribà a Sicília i més tard a Roma. El regne vàndal va suposar un mal de cap molt important a tot l’imperi romà d’occident, ja que la zona del Nord d’Àfrica era el graner de l’imperi, i aquest va veure aturats els moviments d’exportació de gra cap al continent. Malgrat tot, el Regne fou breu, ja que el 534 d.C. van ser conquerits per l’emperador de Bizanci, Justinià.

4.3-. Regne dels Francs:

Des de l’actual Nord de França es van expandir cap als pobles veïns (sud i est ). A finals del segle V, Clodoveu, rei franc, crea una monarquia hereditària, coneguda amb el nom de Merovingia. A aquests reis se’ls coneix també com als reis mandrosos, ja que no es van ocupar del govern i de l’administració dels territoris, i van deixar aquestes tasques a majordoms i administradors de palau. Poc a poc, aquests majordoms creen una dinastia paralel·la, i Carles Martell, pare de Pipí el Breu, s’apodera del govern franc donant inici a la dinastia carolingia, que tindrà com a personatge més conegut Carlemany, net de Carles Martell i fill de Pipí el Breu.

Ostrogots:

Van ser vassalls dels Huns fins la mort d’Atila. Conquereixen Roma el 493 d.C., i s’instal·len a Itàlia. Eren un poble que ja estava fortament romanitzat, van conservar lleis i costums romanes. Al segle VI d.C., van ser conquerits per Justinià, emperador romà d’Orient.

4.5-. Llombards:

Envairan part d’Itàlia des del Danubi a finals del segle VI. Molt poc romanitzats, es van dedicar al pillatge, i la manca d’idea d’estat, els va portar a la creació de molts principats independents.

4.6-. Regnes Anglo-saxons:

Quan arriben a l’illa han de lluitar contra pictes i escots, que acaben fugint a Escòcia. També lluiten contra els britons, que fugint, s’acabaran instal·lant a l’actual Bretanya, en continent europeu, i també a Gal·les, on la seva resistència farà créixer el mite del rei Artur. Tenien estructures molt tribals, i per això en sortiran diversos regnes rivals, que no s’uniran fins al segle IX sota el comandament del rei de Wesex, Alfred el Gran, per defensar la illa dels atacs Vikings de Dinamarca.

 

Les invasions bàrbares, i la creació dels regnes germànics, van comportar conseqüències econòmiques greus:

 

Modalitats d’explotació dels Regnes Germànics

Entenem per modalitats d’explotació, o de producció, els diferents sistemes socials i econòmics que s’utilitzaven per generar riqueses a l’estat o als senyors, ja sigui en forma de treball, com ara el treball dels esclaus, mitjançant tributs, o mitjançant una modalitat propera a la feudal, sistema en el qual el pagès dependent ha d’entregar, amb treball o amb rendes, una part del seu esforç al seu senyor (dominus).

Igual que a l’època romana, els regnes germànics van mantenir bàsicament tres modalitats d’explotació o producció:

També trobem, durant aquesta època, la petita propietat lliure, que no paga rendes al senyor i les paga directament al rei, i que amb el temps anirà disminuint.

Amb el pas dels anys, la tercera modalitat, la de les tinences, donarà pas a la modalitat purament feudal, que imperarà a Europa occidental a partir del segle X aproximadament.

 

CRONOLOGIA REGNES GERMÀNICS

 

 

Torna apunts