BAIXA EDAT MITJANA - Ressorgiment econòmic segle XIII

1-. Economia segles XII i XIII

Al segle XII l'Europa occidental va canviar la tendència econòmica i productiva i va entrar en una fase de creixement, en gran part donat per l'augment de producció agrícola.

Aquest gran augment de producció es va donar principalment gràcies a dos factors importants:

Per una banda es va augmentar considerablement el terreny de superfície cultivada, no només a partir de l’ocupació de noves terres (antigament desocupades), sinó que també es van talar més boscos i es van dessecar pantans per tal de tenir una major superfície per als conreus.

Per altra banda, es van millorar notablement les tècniques i les eines agrícoles. Es van millorar les tècniques de regadiu i es va implantar el sistema de la rotació triennal, substituint el biennal , que passava a dividir el conreu en tres parts, de les quals només una es deixava en guaret, i a les altres dues s’hi cultivaven diferents cereals o llegums. Aquest sistema, a banda de ser més productiu ja que disminuïa la superfície del guaret, també va permetre diversificar els aliments i per tant una millor nutrició dels pagesos. També es van començar a utilitzar els fems dels animals com a fertilitzant dels camps, fet que també va ajudar a l’augment de producció.

Pel que fa a les eines, substituint l'antiga arada romana es va introduir l'arada normanda, que permetia fer els solcs més profunds, airejar la terra i fer-la més fèrtil. Aquesta arada, a banda que introduïa una roda com a mecanisme de suport, també va necessitar substituir els bous com a animals de tir i utilitzar els cavalls, als que a l'hora se'ls va començar a posar les ferradures, que els permetien agafar-se millor a terra i els conservaven millor les ungles. Alhora també es van difondre en gran nombre els molins, tant de vent com d'aigua, que ajudaven a moldre el gra amb més facilitat.

Molí

Interior d'un molí de blat

Arada normanda

Tot aquest seguit d'avenços i l'augment de terres van ser les causes per a que la producció agrícola a Europa creixés de forma notable durant els segles XII i XIII. Aquest excedent de producció va permetre que la gent tingués un millor accés als aliments i que la seva nutrició millorés de forma considerable. La gana va disminuir, la població més ben alimentada, va poder resistir millor les malalties, i això va provocar un augment de població molt important a les darreries de l'alta edat mitjana i inicis de la baixa. A Europa, d'uns 40 milions de persones a l'any 1000, es va passar a gairebé el doble cap a l'any 1300. A la vegada, l'augment de població també va obligar als pagesos a seguir ampliant la superfície cultivada per tal de poder abastir a tota la població.

Una de les conseqüències econòmiques més importants de l'augment de població va ser l'augment de la demanda de productes. La gent necessitava productes, tant agrícoles com artesanals, i això va comportar que el comerç, que s'havia diluït a Europa a inicis de l'edat mitjana, es tornés a reactivar.

El comerç va trobar en les fires i mercats urbans el seu espai de creixement. Els mercats urbans es feien periòdicament i de forma continuada, alguns d'ells fins i tot diàriament, en canvi les fires eren grans esdeveniments assenyalats, en els quals hi acudia gent de diferents indrets, propers o llunyans, per tal de realitzar els seus intercanvis comercials. En algunes ciutats s'hi feien fires amb freqüència, i en d'altres podien fer-se un sol cop l'any. D'entre les fires més importants en van destacar les fires de la zona francesa de la Xampanya, a les ciutats de Troyes, Lagny o Brie.

El mitjà del transport d'aquest comerç va ser tant terrestre com marítim. La gran demanda comercial va desenvolupar el comerç marítim i fluvial per diferents llocs d'Europa, i en van néixer les grans rutes comericals marítimes, de les quals en van destacar dues especialment:

• La ruta del Mediterrani , que en bona mesura té l'origen en les Croades, unia els diferents ports de ciutats europees del Mediterrani com ara Venècia, Gènova, Nàpols o Marsella, amb ciutats musulmanes del nord d'Àfrica, com Tunis i Alexandria, i també ciutats més orientals com Antiòquia, Constantinoble o Damasc. Les ciutats europees importaven productes de luxe com ara les sedes, les joies, els perfums i les espècies, i exportaven cap a les ciutats orientals armes de ferro, cuir, vaixells, oli, blat, vi, etc… Sovint, el tipus de navegació era de port a port (cabotatge), i fins i tot també es practicava la reexportació (compraven en un lloc per vendre més car en un altre).
• La segona gran ruta marítima comercial va ser la de l'Atlànitc i el Bàltic, també anomenada ruta de la Hansa , que era una associació de diferents comercials d'aquesta zona costera del nord d'Europa, que s'uniren per tal de protegir i fomentar els interessos comercials comuns. D'entre les diferents ciutats de l'Atlàntic i del Bàltic que van participar de la lliga de la Hansa, en van destacar les ciutats com Bruges, Anvers o Hamburg. La ruta anava des dels ports portuguesos i del cantàbric fins als ports del Bàltic com Riga o Danzig. De la zona de Castella i Lleó s'exportava cap al nord productes com el vi, la llana o el ferro. De les zones franceses en sortia el vi, d'Anglaterra llanes o estany, i de les zones del nord s'exportaven principalment pells, fusta o blat.

Com a conseqüència d'aquest augment del comerç també es van desenvolupar noves tècniques financeres i bancàries per tota Europa, com ara les lletres de canvi i els finançaments a crèdit. Els freqüents assalts a vaixells que es produien al llarg de les rutes, va obligar a crear les lletres de canvi, que permetien fer el viatge sense els diners, es depositaven a qualsevol banquer, i aquest emetia una lletra que ordenava pagar la mateixa quantitat de diners a un banquer de la ciutat de destí del comerciant. Aquest sistema a la vegada va permetre augmentar la seguretat i de retruc l'augment de l'activitat comercial. Els alts costs de les expedicions comercials també van estimular l'aparició dels finançaments a crèdit, deixar sumes imporattants diners a canvi del retorn d'aquests més els seus interessos.

Rutes comercials i productes

 

"En nom de Déu, amén. El 13 d'octubre de 1360, jo, Jaume Gabriel de Bruges, et saludo a tu, Tomàs Basin. En nom meu pagaràs a Marco Contarini a Venècia, el proper 13 de desembre, dos-cents ducats d'or que jo he rebut a Bruges de la mà de Piero de Bon com a pagament de les mercaderies (draps) rebudes al port d'aquesta ciutat. Que Déu et guardi. Amén." Lletra de canvi del segle XIV (adaptació).

Lletra de canvi del segle XIV (adaptació).

Links

• http://www.uv.es/~dpujante/PDF/CAP1/A/Carmen_Cuellar_C_Parra.pdf Fires medievals i comerç
• http://www.slideshare.net/jorgelagim/unitat-8-el-ressorgiment-de-les-ciutats Ressorgiment econòmic i urbà segle XIII
• http://ca.wikipedia.org/wiki/Hansa La lliga de la Hansa
• http://www.pymesyautonomos.com/reflexiones/el-origen-historico-de-la-letra-de-cambio Lletra de canvi

2-. Ressorgiment urbà i societat

Després de la caiguda de l'imperi romà i durant els primers segles de l'alta edat mitjana les ciutats europees havien viscut en decadència, la vida urbana havia anat desapareixent, i la majoria de població residia en entorns rurals.

A partir del segle XI, aquest procés de decadència de les ciutats va començar a canviar per un seguit de causes:

Com hem comentat, la introducció d'eines agrícoles més evolucionades per al treball dels conreus va fer que es necessités menys mà d'obra al camp. A tot això s'hi afegia que la població havia augmentat notablement, i va començar un èxode de gent del camp cap a les ciutats.

Les ciutats eren espais lliures de les càrregues dels senyors feudals, els nous habitants hi podien trobar un major grau de llibertat que no pas al camp, un aspecte molt atractiu per la gent i que va fer augmentar l'emigració cap a les ciutats.

En tercer lloc, la reactivació del comerç que s'estava vivint a Europa, tenia els mercats i les fires com a motor econòmic. A les ciutats, els pagesos hi acudien per intercanviar les primeres matèries per productes manufacturats dels artesans, i mica en mica es van anar desenvolupant els mercats urbans com a centres d'intercanvi. Aquestes fires i mercats es realitzaven a les creixents ciutats, que eren els punts de trobada per a molts mercaders i comerciants que poc a poc s'hi van anar instal•lant.

Així doncs, en ple segle XIII, ens trobem un gran nombre de ciutats molt desenvolupades, algunes d'elles amb una quantitat de població considerable. Moltes d'aquestes ciutats ja existien feia segles i senzillament van augmentar la població i l'activitat, però algunes d'altres es van crear pràcticament de zero, al costat de castells, de monestirs, o en punts clau de rutes comercials. Les ciutats més poblades de l'època van ser París, Bruges i Gantt als Països Baixos, Gènova, Venècia i Florència al Nord d'Itàlia.

Als habitants de la ciutat se'ls anomenava burgesos, ja que eren els habitants dels burgs, els nous barris que sorgien a les ciutats degut al creixement urbà. Aquests habitants no eren ni serfs ni senyors feudals, ni tampoc eren privilegiats. La majoria d'ells es van dedicar a fer de comerciants, mercaders i artesans. Mica en mica a les ciutats s'hi va començar a distingir grups socials diferenciats:

• Els personatges més rics i influents eren aquells que es dedicaven al comerç o a la banca, i també els grans artesans, que molt sovint dirigien els gremis als quals pertanyien. Aquests van ser els que es van anar apoderant dels consells municipals i van governar les ciutats. Sovint donaven diners al rei, i poc a poc es van anar introduint als nous parlaments medievals.
• Per sota d'aquest grup influent, hi havia els artesans menys importants, oficials d'artesans, petits botiguers, mercaders menors, etc... Aquest grup configurava l'estrat intermig de la població urbana.
• A les ciutats també hi va començar a haver marginats i pobres, un nombre important de població sense recursos que no tenien ingressos i mendicaven o delinquien per sobreviure.
• Per últim, en moltes ciutats també hi havia grups formats per comunitats religioses no cristianes. Aquests grups normalment residien en espais emmurallats dins de les ciutats. És el cas dels jueus, que residien als calls o jueries, o en alguns casos també hi havia espais com les moreries on hi residia la comunitat musulmana. Els calls jueus patien la discriminació social de la resta de conciutadans cristians tot i que gràcies a l'aportació econòmica que feien als reis, rebien la protecció de les monarquies. Els jueus tenien difícil accés a la pràctica de la pagesia degut a la seva marginació social, i sovint es dedicaven a activitats més mal vistes pel cristianisme com totes les relacionades amb els diners i els préstecs. Tot i la mala imatge i la persecució que van patir en molts moments, els jueus van ser un grup de població molt influent dins de l'àmbit polític i econòmic urbà.

Piràmide estamental alta edat mitjana

Piràmide estamental baixa edat mitjana

La colonització alemanya i la fundació de la ciutat de Lübeck (cap a 1143)

"Després, el comte Adolf va arribar a un lloc anomenat Bucu y va trobar allí la muralla d'un castell abandonat (...), i una gran illa envoltada per dos rius: d'una banda el Trave i de l'altra el Wakenitz, cadascun d'ells amb ribes pantanoses i de difícil accés; però del costat que porta a terra s'hi troba un turó força estret, davant de la muralla. Havent vist (Adolf) que era el lloc apropiat i el port excel·lent, el comte va començar a edificar una ciutat que va anomenar Lübeck, perquè no era lluny de l'antic port i ciutat del mateix nom, que en altre temps havia edificat el príncep eslau Enric (...)"

http://bib.cervantesvirtual.com/historia/textos/medieval/plena_edad_media1.shtml#30

Com eren les ciutats medievals

Links

• http://es.scribd.com/doc/7340239/Ciudad-Medieval Ciutat medieval

3-. Gremis i artesans

Com hem comentat, el gran augment de població va provocar que la demanda de productes manufacturats augmentés. La necessitat de més quantitat de productes va comportar que el nombre d'artesans augmentés a les ciutats. Els artesans elaboraven i venien els productes al taller, on també tenien la seva residència. Treballaven a partir de matèries primeres i de forma manual. N'hi havia que es dedicaven a feines ben diferents: teixidors, sabaters, fusters, tintorers, etc... Sovint molts artesans del mateix ofici vivien al mateix carrer i això va fer que aquests carrers prenguessin el nom de l'ofici.

A partir del segle XII, el conjunt d'artesans d'un mateix ofici es van començar a agrupar formant gremis. Aquests gremis tenien unes ordenances que regulaven el seu funcionament i tenien, sense excepció, un Sant Patró a qui s'encomanaven, i alhora designava el dia en que el gremi feia la festivitat. Els gremis van sorgir per vetllar pels interessos comuns dels artesans del mateix ofici, i les seves funcions eren diverses:

• Controlaven la quantitat i la qualitat de producció per tal d'evitar els fraus i mantenir els nivells de qualitat dels productes.
• Controlaven el nombre de treballadors que tenien els tallers i els salaris que aquests havien de percebre.
• Controlaven i limitaven els preus dels productes per tal d'eliminar la competència deslleial.
• Adquirien i repartien entre els mestres les matèries primeres necessàries per a les manufactures.
• Limitaven l'accés als oficis d'altres artesans i controlaven les formacions dels aprenents.
• També s'encarregaven de cobrar les quotes als seus membres, que sovint es destinaven a beneficència per a cuidar a orfes o viudes d'antics membres del gremi, o per fer el culte al Sant Patró.

Els gremis també marcaven quina era la composició dels oficis. Tots ells dividien cada ofici en tres tipus de treballador:

• El mestre artesà era el propietari del taller, on vivia amb tota la seva família. Era qui es quedava els beneficis de les manufactures i participava del govern del gremi al que pertanyia. Per arribar a ser mestre calien molts anys d'aprenentatge i la realització final d'un examen, que rebia el nom d'obra mestra, la presentació d'una obra que la direcció del gremi havia d'aprovar. De mestres n'hi havia de diferents graus, alguns més rics i d'altres que patien per tirar els seus petits tallers endavant o fins i tot que acabaven a sou d'algun mestre més poderós.
• L'oficial era el càrrec d'entremig. Era un treballador de l'artesà i cobrava un sou per la seva feina. L'oficial aspirava a convertir-se en mestre, i després d'uns anys de realitzar tasques d'oficial podia presentar-se a l'examen d'obra mestra. Tot i això, arribar a mestre era molt difícil, ja que els gremis eren associacions molt restrictives i amb molts favoritismes cap als familiars i fills dels mestres dels gremis. A això s'hi afegia que les taxes que havia de pagar per fer l'examen eren molt cares, i per tant la condició d'oficial, en molts casos, podia ser per tota la vida.
• El graó més baix dins la composició dels oficis era el de l'aprenent. L'aprenent era aquell jove que estava en procés d'aprenentatge de l'ofici, i no cobrava cap tipus de sou per la feina que feia. El mestre li ensenyava l'ofici, el mantenia i li donava allotjament. Generalment els tallers només tenien un aprenent, que al cap d'uns anys, tenia dret a passar una examen supervisat pel mestre i convertir-se en oficial.

Reglament dels gremis de treballa a la ciutat de París

"Ningú no pot ser teixidor de llana si abans no ha comprat l'ofici al rei (...)"
"Cadascú pot tenir a casa seva dos telers (...)"
"Cada mestre pot tenir a casa un aprenent, cap més (...). I ningú no pot començar a treballar abans de la sortida del sol, sota pena de multa (…)!

R. FOSSIER, Histoire sociale de l'Occident Medieval, París, 1970, p. 219. Recoge A. Lozano y E. Mitre, Análisis y comentario de textos históricos. I. Edad Antigua y Media, Madrid, 1979, p. 193.

http://bib.cervantesvirtual.com/historia/textos/medieval/plena_edad_media1.shtml#3_1_7

Estatut dels orfebres (artesans d'or i plata) parisencs a finals del segle XIII

"Cap orfebre pot tenir un aprenent de menys de 10 anys (...) Cap orfebre pot treballar de nit a no ser que ho faci directament pel rei, la reina, els seus fills o germans o el bisbe de París (...) Cap orfebre pot obrir la seva forja els dies festius, a excepció d'un únic taller que obrirà, per torns, en els festius i els diumenges. Tots els guanys d'aquell taller seran depositats a la caixa de la confraria d'orfebres. Els diners de la caixa serviran per finançar cada any el dia de la Pasqua un menjar pels pobres de la ciutat de París. Els jurats de l'ofici escolliran dos o tres artesans per guardar l'ofici. Aquests els guardaran bé i lleialment segons els usos i costums establerts (...) Si els jurats esbrinen que un dels seu ofici obra amb mal or o mala plata i no vol corregir-se, el portaran davant del prebost (autoritat*) de París i aquest l'expulsarà de la ciutat de 4 a 6 anys segons la falta."

La Ciutat medieval

"Veia les places i el carrers plens de bons artesans que feien diversos oficis: els uns polien espases, els altres batanaven roba, uns altres en teixien, en tenyien, etc... N'hi havia que fonien or i plata, i també feien (...) copes, safates i joies (...) Es podria haver pensat i haver dit que a la ciutat sempre hi havia mercat, de tant plena de riqueses com era."

Chrétien de Troyes, s.XII.

Gremis de la Barcelona medieval

Links

• http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_patr%C3%B3#Gremis_tradicionals_de_la_Barcelona_anterior_al_segle_XIX Gremis de Barcelona i els seus patrons.
• http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/08/30/els-gremis-a-la-barcelona-medieval/
• http://www.girona.cat/adminwebs/docs/o/f/oficis_i_gremis.pdf

4.- Reforçament monarquies

Vocabulari per l'examen

Mestre artesà, oficial, aprenent, lletra de canvi, ruta de la Hansa (Atlàntic), Ruta del Mediterrani, gremi, rotació triennal, calls o jueries, a més del vocabulari de gòtic i romànic.