Cosmas Indicopleustes s.VI
Per parlar de l'edat moderna i els seus inicis podem tenir en compte dues dates importants. Per alguns, l'edat moderna s'inicia amb la descoberta d'Amèrica per part dels espanyols. Curiosament, a Sud-Amèrica la paraula descoberta fa força mal, i parlen, amb tota la raó, de conquesta i no de descoberta. Per altres, l'edat moderna s'inicia amb la caiguda de Constantinoble, capital de l'imperi romà d'orient, a l'any 1453 d.C. Qualsevol de les dues dates ens serveix, de fet no estan allunyades en el temps, però també és cert, i com veurem més endavant, que 1453 i la caiguda de Constantinoble és a la vegada una de les causes de la descoberta o conquesta del nou món que s'inicià al 1492. L'edat moderna, sigui quina sigui la data que triem per a designar-ne el seu inici, suposa, a nivell polític, el naixement dels estats moderns, dels grans regnes europeus, i de les monarquies autoritàries. Malgrat això, en aquest primer tema parlarem essencialment dels viatges i les exploracions de portuguesos i castellans al segles XV i XVI, quines en van ser les causes i quines les conseqüències més importants.
Durant molt de temps s'ha tingut la falsa creença que les societats antigues, i especialment durant l'edat mitjana, s'havia considerat que la terra era plana. Tot i això, sabem que van ser nombrosos els astrònoms que van afirmar que la terra era esfèrica i fins i tot sabem també que en certs moments de l'edat mitjana la teoria de la terra esfèrica era més estesa que no pas la que la considerava plana.
Ja al segle VI a.C ens trobem amb el filòsof Anaximandre, que tot i que considerava que la terra era plana, pensava que era com un disc, que era circular. Aproximadament per la mateixa època, i com a mostra d'aquest xoc teòric que esmentàvem, el filòsof Pitàgores afirma que la terra és esfèrica, i fins i tot va atrevir-se a donar una mesura concreta per aquesta esfera.
Al segle IV a.C., Aristòtil, conegut filòsof grec, també afirmava que la terra era esfèrica, tot recolzant-se en aspectes astronòmics relacionats amb la navegació marítima. Va ser Eratòstenes al segle III a.C. qui va postular amb contundència que la terra era esfèrica, i de la mateixa manera que Pitàgores, en va donar una mesura aproximada, que malgrat errava de llarg amb la mesura real de la terra, era més acurada que la que havia donat Pitàgores.
Ja al segle I dC sembla ser que la majoria d'estudis afirmaven que la terra era rodona, i fins i tot Estrabó, astrònom i geògraf grec, volia intentar arribar a la Índia per l'oest.
Al segle II dC ens trobem amb una de les figures més importants en el món de la geografia antiga com és Ptolomeu, que va suposar el pare i la base de l'astronomia europea a l'edat mitjana. Ptolomeu, a banda d'un llegat ampli en geografia i astronomia, va constatar que la terra era un globus, amb la seva latitud, longitud, i diferents climes producte dels dos paràmetres anteriors.
Aquesta corrent que afirmava que al terra era esfèrica es va anar diluint amb l'expansió del cristianisme i molts dels autors a partir del segle IV i V van començar a negar l'esfericitat de la terra. Malgrat l'oposició d'alguns autors cristians, altres personatges com Macrobi, al segle IV, continuaven postulant que la terra era rodona, i no només això, sinó que la considerava insignificant a l'univers i tenia molts dubtes que fos en fos el centre.
Durant l'edat mitjana es van perdre nombrosos estudis clàssics que havien afirmat l'esfericitat de la Terra, fet que va fer que la teoria de la terra plana anés guanyant terreny. Malgrat això, pocs cosmògrafs, ni cristians ni musulmans, dubtaven que la terra fos rodona. De fet, Eratòstenes, i les obres que d'ell es van conservar, va ser un dels pensadors més seguits durant l'edat mitjana per molts astrònoms cristians, i fins i tot ens trobem amb Sant Tomàs d'Aquino que no dubtava de l'esfericitat, o la mateixa Divina Comèdia de Dante que ens presenta una Terra esfèrica.
Durant la Baixa edat mitjana la majoria de pensadors que consideraven que la terra era esfèrica posaven en dubte que es pogués anar més enllà de l'equador degut a les altes temperatures.
 San Isidor s. VII |
 St J. de Sacrobosco s. XIII |
 Jhon Gower 1400 dC |
Sembla que durant l'època de Colom, al segle XV, la majoria d'intel·lectuals tenien molt clar que la terra era esfèrica. El mateix Colom no en tenia cap mena de dubte, però el seu gran problema va ser el càlcul de les distàncies, doncs creia que era molt més petita del que és en realitat. Evidentment tampoc comptava amb que en el camí cap a les Índies hi trobaria un continent enmig.
Per què s'ha cregut forma equivocada que en època de Colom la gent pensava que la terra era plana? Sembla que aquesta idea es va difondre molt més tard a partir d'una novel·la de ficció de 1828 anomenada "Vida i viatges de Colom", de Washington Irving, en la que es presenta una societat ultracristiana i uns monarques que rebutgen les tesis de Colom al·legant que el navegant caurà per un teòric precipici quan arribi a l'extrem d'una terra plana. Malgrat això, el llibre és pura ficció, o si més no l'autor es va prendre moltes llicències fictícies, i que segurament sense voler-ho, es van anar instaurant a un imaginari popular del segle XIX i estenent la idea errònia que al segle XV la gent creia que la terra era plana.
Es fa molt difícil identificar un sol factor o causa que ens expliqui l'època dels descobriments dels espanyols i portuguesos durant al segle XV. Arribats al segle XV ens trobem amb un bon grapat de factors que expliquen el perquè alguns navegants de la península ibèrica es van animar a conèixer i descobrir noves rutes més enllà de l'oceà Atlàntic.
Al segle XV es van començar a acabar algunes de les guerres europees que havien ocupat gran part de la vida política i social de certs regnes europeus, com ara la Guerra dels cent anys o la Guerra civil catalana que havia involucrat la Corona d'Aragó. Alhora, al mateix segle, la societat europea es començava a recuperar de la gran pesta que havia afectat de forma tant greu als seus habitants al segle XIV. Poc a poc la demografia europea es va anar recuperant, i cap a finals del segle XV sembla que s'havia retornat a un volum de població molt semblant al que hi havia abans de l'arribada de la pesta. Aquests dos grans factors doncs, van fer que la població augmentés notablement als voltants de la segona meitat del segle XV.
Aquest augment de població va fer augmentar la demanda de productes, i a resultes d'això l'activitat artesanal i comercial va viure un gran creixement durant el segle XV. L'augment de la producció artesanal havia d'anar acompanyada de més i major volum d'exportacions i importacions. Per una banda es necessitava importar matèries primeres i a per altre calia exportar tots els productes que s'anaven manufacturant.
La recuperació econòmica va reactivar també la demanda d'espècies i de metalls preciosos, en gran part pels productes de luxe però també per l'encunyació de monedes, que a resultes de la represa de l'activitat comercial, havien augmentat la seva circulació. Part d'aquest or necessari es va començar a trobar a l'Àfrica.
Un dels factor definitius va ser la invasió turca de Constantinoble de 1453, doncs després de la caiguda de la capital de l'imperi bizantí, els turcs van interrompre gran part del comerç dels europeus amb l'extrem Orient i sobretot moltes de les rutes que passaven per la zona, com la ruta de la seda o de les espècies. Així doncs, el tall d'aquestes rutes comercials per culpa dels turcs, va obligar als europeus a trobar noves rutes per poder arribar a la terra de les espècies, tot vorejant Àfrica, com els portuguesos, o Atlàntic endins com els espanyols.
Les experiències del viatjant Marco Polo que durant el segle XIII havia recorregut moltes zones de l'Àsia, i les memòries que aquest mateix va escriure quan el van empresonar, es van anar difonent durant els segles XIV i XV, i van permetre que Occident conegués terres llunyanes. La difusió dels seus viatges va atreure a personatges com Colom, i d'alguna manera es va començar a incitar un esperit aventurer en algunes persones i navegants del segle XV.
A aquests factors més poètics, s'hi afegia també la creixent burgesia urbana i el seu fort afany d'enriquiment, que els va impulsar a voler trobar nous mercats i noves rutes, tot patrocinant part d'aquestes aventures.
Des d'un punt de vista religiós, l'esperit de croada cristiana, un cop les noves terres van ser descobertes, també va impulsar a molts ciutadans europeus a viatjar per difondre el que ells consideraven com la veritable paraula de Déu.
Durant la baixa edat mitjana es van anar realitzant estudis geogràfics més precisos a la vegada que es va desenvolupar la cartografia. Per una banda s'utilitzaven els portolans, cartes marítimes de la costa amb els seus ports, amb les distàncies entre ells, els accidents geogràfics, perills de navegació, condicions dels ports, i fins i tot fondàries. Aquests portolans tenien el seu origen en la cartografia grega, concretament amb els Periples clàssics, que més senzills, no indicaven els rumbs de navegació, i també en els Derroters medievals, que només indicaven un sol itinerari.
A partir dels portolans, sobretot portuguesos i espanyols, van desenvolupar les cartes nàutiques, que indicaven aigües navegables i terres adjuntes, així com els corrents marítims.
Alhora, es va difondre l'ús de la brúixola, tot i que ja havia estat inventada al segle IX a la Xina. També es va estendre l'ús de l'Astrolabi, que permetia situar-se a partir de les estrelles i la latitud amb els meridians. L'astrolabi també era un instrument que ja s'havia introduït a Europa amb anterioritat, i fins i tot Ptolomeu ja en coneixia la seva existència. Teó, i la seva filla Hipàtia al segle IV, ja l'havien utilitzat a la ciutat d'Alexandria. A partir de la trigonometria, l'astrolabi permetia als navegants calcular distàncies i alçades, i mica en mica a finals de la baixa edat mitjana va anar suposant un instrument essencial de navegació.
Evidentment un dels factors claus en la descoberta del nou continent i dels llargs viatges va ser la millora dels vaixells de l'època. Per una banda es van crear les caravel·les, vaixells més veloços, forts i resistents, amb més capacitat de càrrega i per tant més autonomia de viatge, més canons de defensa i més capacitat d'albergar mariners. Les caravel·les eren d'origen portuguès, tot i que la paraula és d'origen grec (KARABOS), i la Niña i la Pinta han arribat a ser les més conegudes.
En la mateixa línia que les caravel·les, es va crear la Nau, que va succeir a la Caravel·la, més robusta i més gran, amb més capacitat de càrrega i també més capacitat de tripulació. La Santa Maria de Colom n'és un exemple.
 Reproducció escala real de la caravel·la "la Niña" |
 Reproducció escala real de la caravel·la "la Pinta" |
 Reproducció escala real de la nau "Santamaría" |
Els portuguesos pretenien trobar noves rutes amb Orient per comercialitzar seda i espècies. A banda d'això, l'augment progressiu del comerç i l'ús de la moneda va elevar la demanda d'or i de plata, metalls que van començar a escassejar, estímul important a l'hora de sortir a la mar per cercar nous territoris on aquests metalls fossin abundants.
Enric el Navegant, germà petit del rei Eduard I de Portugal, va ser un dels personatges més influents en la descoberta de les noves rutes cap a les Índies, tot patrocinant diferents viatges i creant l'escola de Sagres, lloc on es van desenvolupar nombrosos instruments de navegació, i avenços en geografia i cartografia. A banda d'una mena d'escola nàutica també va ser un lloc de reunió i difusió d'idees, on nombrosos mariners i navegants i assistien per intercanviar coneixements, tècniques o instruments.
A banda de tot això, el gran desencadenant que va empènyer als portuguesos a trobar noves rutes va ser el bloqueig del comerç amb Orient pel Mediterrani per culpa de la caiguda de Constantinoble el 1453 a mans dels turcs. Aquest fet els va obligar de manera força immediata a plantejar-se trobar nous camins per arribar a la tan desitjada terra de les espècies.
Tot i que la referència a aquest arxipèlag ja apareixia en un llibre del segle XIV, els descobridors oficials van ser Joao Gonçalves i Tristan Vaz, i la descoberta va anar seguida, a partir de 1425, per una colonització impulsada per l'infant Enric el Navegant. A partir d'aquell moment, i fins avui, Madeira ha format part del regne de Portugal.
Sembla que els cartaginesos ja hi havien estat a les illes Açores, doncs s'hi van trobar monedes d'aquesta cultura, tot i que no van ser habitades abans de la descoberta a mans dels portuguesos. Oficialment les va descobrir Gonçalo Velho Cabral. La descoberta va anar seguida d'una colonització de gent de l'Algarve, però la presència de nombrosos habitants de Flandes, va fer que es coneguessin també les Açores com las Flamingas.
A partir de les Açores, els navegants portuguesos no s'atreviran a seguir navegant cap a l'oest, i el que van fer va ser avançar vers al Sud tot seguint les costes africanes.
Les illes Cap Verd eren terra totalment verge abans de l'arribada dels portuguesos. Les van nombrar així per l'abundància de vegetació, i van suposar un punt estratègic molt important al segle XVI ja que suposaven l'escala final abans de creuar l'oceà Atlàntic durant el comerç d'esclaus cap a Amèrica.
Des de les illes Cap Verd els va ser senzill endinsar-se en el golf de Guinea, que els va permetre alhora entrar en contacte amb una zona més interior com l'actual Sudan, on poc més endavant van començar el seu comerç d'or, ivori, sucre, i sobretot d'esclaus.
El Cap de Bona Esperança es troba a l'extrem sud del continent Africà. L'expedició la va encapçalar Bartolomé Dias, i creuar aquest límit sud els va permetre més endavant arribar a l'Índia creuant l'oceà Índic. La idea de Dias i la seva tripulació era la de continuar fins a la Índia, però l'esgotament i la por els va fer retornar just després de creuar el Cap.
Curiosament, Bartolomé Dias, en retornar a Portugal es va trobar a Colom venent el projecte del viatge l'Índia per l'oest als reis portuguesos, però com que Dias havia ja obert el camí vorejant l'Àfrica, el projecte de Colom es veié devaluat i no tingué èxit en la corona portuguesa.
A partir del viatge de Bartolomé Dias, el 1498 Vasco de Gama és el primer navegant en arribar a l'Índia via Àfrica. A partir del cap de Bona Esperança va anar fent diferents parades per la costa est africana, i curiosament en una d'elles, a l'actual Moçambic, se li va proporcionar un guia de les gents autòctones per tal de poder arribar a l'Índia. Aquest guia el va enganyar, i li va parar una emboscada amb gent local que poc més i fa fracassar el viatge de Gama. Sortadament, els portuguesos se'n van sortir, i gràcies a un segon guia àrab, van aconseguir navegar el difícil Índic fins a la zona de l'actual Índia, a la ciutat de Calicut, gran emplaçament del comerç d'espècies durant l'edat mitjana.
El 1502, Vasco de Gama, aquest cop amb 20 vaixells de guerra, va iniciar un segon viatge. A la costa de Moçambic va eliminar els rivals àrabs de la zona i que ocupaven el comerç a través de l'Índic, i inicià així l'hegemonia marítima de Portugal.
Vasco de Gama va ser nombrat virrei portuguès a l'Índia, i finalment morí de malària a la ciutat índia de Goa l'any 1524.
El primer viatge de Vasco de Gama va suposar el primer contacte directe d'un estat europeu amb l'Índia, i la seva ruta va ser essencial després del descobriment de Colom per tal de mantenir el comerç cap a les Índies.
La nova ruta que va establir Vasco de Gama i els contactes dels portuguesos amb la costa africana van fer créixer el comerç de la seda i les espècies, tot evitant el pas per territoris hostils com els dels turcs otomans.
A l'Àfrica els portuguesos hi van establir les primeres colònies per fer més fàcil el trajecte de les seves naus cap a l'índia. Aquestes colònies seran els primers assentaments europeus a l'Àfrica, i suposen l'inici de l'ocupació europea del continent africà, tot i que els portuguesos es van mantenir arran de costa i no van arribar, durant aquest període, a penetrar a l'interior del continent. Malgrat tot, al litoral africà atlàntic, els portuguesos hi tindran punts estratègics que al segle XVI els serviran per iniciar el comerç d'esclaus, essencialment cap al continent americà.
Als portuguesos se'ls va fer difícil l'ocupació dels nous territoris ja que no tenien gran quantitat de població per enviar-hi. És per aquest motiu que el que feien era establir factories comercials, des d'on realitzaven els intercanvis. L'únic lloc on s'hi van ocupar i establir bases de producció va ser a Brasil, on van produir sucre en quantitat gràcies als esclaus vinguts des de l'Àfrica.
Limitar-se a instal·lar factories al llarg dels nous territoris els va fer, poc a poc, anar perdent pes respecte Holanda, sobretot a la zona de les espècies, a les Mol·luques. Els holandesos, mica en mica, van anar assimilant el control directe de la producció de les espècies, un dels béns més preuats de l'època.
Tot i això, a l'inici de l'edat moderna Portugal esdevindrà potència de primer ordre a nivell comercial al món.
Igual que els portuguesos, els espanyols tenien la necessitat de trobar un nou camí cap a l'Índia.
Uns anys abans el Regne de Castella ja havia iniciat una política de conquestes més enllà del sòl europeu, com l'ocupació de la zona del nord d'Àfrica, a l'actual Melilla.
Al 1480, i davant de certs conflictes polítics entre la Corona de Castella i Portugal, es signà el tractat d'Alcaçovas. En part es posava fi així a una guerra civil producte d'un conflicte successori. Alfons V de Portugal renunciava al tro de Castella, i els reis catòlics, Isabel i Ferran, renunciaven al de Portugal. Des d'un punt de vista territorial, el tractat repartia la influència dels dos regnes sobre l'Atlàntic: Portugal es quedava les illes Cap Verd, les Açores i Madeira entre d'altres, i Espanya obtenia la titularitat de les illes Canàries.
Tractat d'Alcaçovas
"no (...) molestaran (...) a los dichos señores rey y príncipe de Portugal ni a los reyes que por el tiempo fueren de Portugal ni sus reinos, la posesión (...) de Guinea, con sus minas de oro (...), islas de la Madeira , (...) y todas las islas de los Azores e Islas de las Flores e (...) Islas de Cabo Verde y todas las islas que ahora están descubiertas y cualesquier otras islas que se encontrasen, de las Islas de la Canaria hasta Guinea. Porque todo lo que sea hallado (...) por debajo de las Canarias (1), quede a los dichos rey y príncipe de Portugal y a sus reinos, quitando solamente las islas de Canaria, (...) Lanzarote, La Palma , Fuerteventura, La Gomera , el Hierro, la Graciosa , la Gran Canaria , Tenerife y todas las otras Islas de Canaria ganadas e por ganar, las cuales quedan a los reinos de Castilla y León...
Adaptació per a la comprensió (1)
Tratado de Alcazovas, pregón del 14 de marzo de 1480, conservado en el Archivo de Simancas
Via: http://es.wikipedia.org/wiki/Tratado_de_Alcáçovas
Cristòfol Colom, d'origen incert, portava temps venent el projecte d'intentar arribar a l'Índia per l'oest. Ho havia provat tant al regne de Portugal com al regne de Castella sense massa èxit. Colom tenia clar que la terra era rodona tot i que en desconeixia les distàncies i l'existència d'un continent com l'americà.
Al document de les capitulacions de Santa Fe, signat a Granada, entre els Reis Catòlics i Colom, es posava per escrit la concessió del títol d'almirall, virrei i governador de les terres que pogués descobrir el navegant. A més, s'atorgava a Colom un delme (1/10) dels beneficis que es poguessin obtenir del viatge. Les capitulacions determinaven també que el viatge es feia amb mitjans particulars, no dels exèrcits de l'estat.
Capitulacions de Santa Fe - 1492
"Primerament, que Vostres Alteses, com a Senyors que són de les dites Mars Oceàniques, fan des d'ara a l'esmentat senyor Cristòfor Colom el seu almirall en totes aquelles illes i terres fermes que per la seva mà o indústria es descobriran o guanyaran en les dites Mars Oceàniques durant tota la seva vida, i després de mort, als seus hereus i successors de l'un a l'altre perpètuament (...)
Links utilitzats
El primer viatge de Colom sortí del port de Palos el 3 d'Agost de 1492. La flota la composaven dues caravel·les, la Niña i la Pinta, una nau, la Santa Maria, i una tripulació total de 105 homes, dels quals 20 eren industrials i 85 eren mariners.
El propòsit inicial era el d'arribar a l'Índia per l'oest. La ruta la van iniciar a Palos i van fer la darrera escala a les illes Canàries, d'on van sortir aprofitant els vents alisis el dia 9 de setembre de 1492. El 12 d'octubre de 1492, després de dies de navegació i molts motins a bord que Colom va haver de solucionar, el guaita Rodrigo de Triana va divisar la petita illa de Guanahaní, a les actuals illes Bahames, i que Colom va anomenar San Salvador.
Després d'un temps allí, Colom va seguir navegant i va arribar a Cuba, a la que va anomenar Joana, i poc després descobrí l'illa de l'actual Haití, a la que va anomenar Hispaniola. Fou en aquesta illa que s'enfonsà la Santa Maria, i producte d'això 39 homes es van quedar allí i amb les restes de la nau van fundar la Natividad, que suposà el primer assentament espanyol a Amèrica.
Colom féu el seu viatge de retorn a Europa amb la Pinta i la Niña, i arribà a Lisboa com a primer port continental. A l'abril de 1493 Colom arribà a Barcelona on hi havia en aquell moment la cort dels Reis Catòlics, i allí mateix li fou concedit l'escut d'armes familiar. Com a mostra de les seves troballes, Colom s'hi personà amb 6 indis que havien viatjat des d'Amèrica, i allí mateix van ser batejats. Malgrat això, Colom seguí convençut d'haver arribat a l'Àsia (Japó), i per això van anomenar a aquelles terres com a Les índies, fet que va perdurar durant molt de temps.
Producte de l'èxit de la seva empresa, li va ser encomanat un segon viatge, aquesta vegada amb el suport i finançament de la Corona de Castella, que va aportar molts més recursos i homes a l'expedició.
En aquesta ocasió la sortida va ser del port de Cadis, el setembre de 1493. El viatge es feia amb 17 vaixells i més de 1500 homes. El propòsit era el d'explorar, colonitzar i predicar la fe catòlica arreu dels nous territoris.
Aquest cop l'arribada fou a l'actual Guadalupe, a les actuals Antilles del Carib, zona ben a l'oest de Cuba i Haití. Seguidament navegaren fins a la Hispaniola, on van torbar el fort de la Nativitat amb tots els espanyols del primer viatge morts. Després de sotmetre els indígenes locals, hi van establir diferents factories comercials. Els colons, al poc temps, es van començar a impacientar doncs el territori era escàs de metalls i d'espècies, factors que els havien empès a realitzar el viatge.
Colom va seguir navegant per explorar l'illa de Cuba i l'actual Jamaica, i tornà a Europa, aquest cop a Cadis, el 11 de Juny de 1496, dos anys i mig més tard de la seva sortida. Aquest cop ho va fer amb la Niña i la Índia, la primera caravel·la construïda al nou món.
En retornar Colom del primer viatge, els Reis Catòlics van sol·licitar al Papa la sobirania de les terres descobertes per Colom. El Papa els va concedir les terres més enllà d'un meridià situat 100 llegües a l'oest de les illes Cap Verd, per tal que poguessin ser-ne sobirans i evangelitzar així tota la població indígena que trobessin.
Davant d'aquest reconeixement, els portuguesos es van sentir perjudicats, i el 1494 es van reunir a Tordesillas per tal de solucionar el conflicte derivat de l'edicte papal. En quest tractat, portuguesos i espanyols es repartien les terres descobertes i futures terres per descobrir, fixant el meridià a 370 llegües a ponent (oest) de les illes Cap Verd. Tots els territoris que en quedessin a l'oest, serien sobirania de Castella, i tots els que en quedessin cap a l'est ho serien de Portugal.
El mal càlcul pels espanyols va fer que els territoris que quedaven més a l'est d'Amèrica del Sud, no descoberts encara en aquell moment, quedessin en propietat dels portuguesos, i per això després de l'expedició d'Alvares Cabral el 1500, el regne de Portugal va iniciar la colonització de l'actual Brasil.
Els problemes van tornar a sorgir poc després quan es va arribar a les Mol·luques, les illes de les espècies a la zona de les actuals Filipines, doncs portuguesos i espanyols se'n van disputar altre cop la sobirania. El 1529 l'emperador Carles V, al tractat de Saragossa, va haver de traçar una altra línia nord-sud, en la que reconeixia, a canvi d'un alt pagament per part de Portugal, tota la sobirania de les Mol·luques als portuguesos.
 |
Tractat de Tordesillas
" Que se haga y asigne por el dicho mar océano una raya o línea derecha de polo a polo, del polo Ártico al polo Antártico, que es de norte a sur, (...) a trescientas setenta leguas de las islas de Cabo Verde para la parte de poniente, (...). Y que todo lo que hasta aquí tenga hallado y descubierto y de aquí adelante se hallase (..) por el dicho señor rey de Portugal y por sus navíos, así islas como tierra firme, desde la dicha raya arriba, (...) yendo por la dicha parte de levante, (...), que esto sea y quede y pertenezca al dicho señor rey de Portugal y a sus sucesores para siempre jamás. Y que todo lo otro, así islas como tierra firme, halladas y por hallar, descubiertas y por descubrir, que son o fueren halladas por los dichos señores rey y reina de Castilla y de Aragón, etc., y por sus navíos, desde la dicha raya, (...), para el poniente (...), que todo sea y quede y pertenezca a los dichos señores rey y reina de Castilla y de León, etc., y a sus sucesores para siempre jamás.
Adaptació per a la comprensió
Font: http://www.rinconcastellano.com/biblio/documentos/colon_tordesillas.html
El tercer viatge de Colom sortí de Sanlúcar de Barrameda el maig de 1498. En aquesta ocasió Colom s'enduia vuit vaixells amb 226 persones a bord. Entre aquests tripulants hi destacava un dels cronistes més importants de la descoberta del nou món com fou el frare Bartolomé de las Casas.
L'expedició, després de fer la darrera aturada en escala a Cap Verd, arribà a Trinitat el 31 de Juliol de 1498. Des d'allí Colom arribà a la costa del continent sud-americà per primera vegada, concretament a la desembocadura del riu Orinoco. Després d'explorar la zona, l'expedició es dirigí de nou a l'actual illa de l'Hispaniola (Haití), on es retrobà molts dels colons que allí havien quedat de l'anterior viatge, que li reclamaven explicacions per la manca de riqueses i tresors que tenia l'illa, fet pel qual se sentien estafats.
Abans del quart viatge de Colom, els Reis Catòlics havien trencat pel seu compte les capitulacions de Santa Fe, amb el que van permetre l'inici de noves expedicions protagonitzades per altres mariners.
No obstant això, Colom emprengué el seu darrer viatge, que sortí de Cadis el 1502. S'endugué dues caravel·les i 2 naus, amb 139 homes, mostra evident de la desconfiança en la que havia caigut Colom a ulls dels Reis Catòlics. Tornà a arribar a l'illa d'Haití (Hispaniola), on el governador del moment no el deixà ni desembarcar. D'allí navegà fins les costes de centre-Amèrica, on trepitjà continent per primera vegada a l'actual Hondures. Va ser allí on tribus indígenes li van dir que a poca distància hi tenia un altre oceà, el Pacífic, tot i que l'expert navegant no en va fer cas. Producte d'això el Pacífic no fou descobert fins el 1513 per l'espanyol Vasco Núñez de Balboa.
Navegant fins a l'actual illa de Jamaica, Colom va destruir els seus vaixells per culpa d'un naufragi, i va haver de refugiar-se a l'illa i des d'ella demanar ajuda a la gent de la Hispaniola, per qui va ser rescatat temps després.
L'any 1504, Colom tornà a la península Ibèrica, per morir dos anys després a Valladolid, encara convençut de que el que havia trobat anys abans era l'Àsia, tot i que la majoria de contemporanis ja creien que es tractava d'un nou món.
Curiosament el continent americà agafà el nom d'un viatger i cosmògraf anomenat Américo Vespuccio. Sembla ser que equivocadament, i en base a unes fonts personals de dubtosa credibilitat, es va atorgar a aquest personatge l'honor d'haver estat el primer en tocar terra continental, i per això un geogràf alemany va donar el nom d'Amèrica al nou continent. Malgrat tot, ara sabem que les fonts no eren massa fidedignes, i que sembla que Vespuccio no havia trepitjat el continent abans que Colom.
Américo i Colom
"pretender tácitamente aplicar a su viaje y a sí mismo el descubrimiento de la tierra firme, usurpando al almirante Cristóbal Colón lo que tan justamente se le debía (...) El nuevo continente debería haber sido llamado Columba, y no como es injustamente llamado, América"
Bartolomé de las Casas
Via: http://www.cristobal-colon.org/americo-vespucio-usurpador-de-gloria/
Links utilitzats
Els últims viatges de Colom, i gràcies als seus descobriments, van fomentar l'inici de noves exploracions d'altres navegants.
Aproximadament a l'època dels seus darrers viatges, ens trobem els que s'han conegut com a viatges menors o andalusos, com el que van realitzar el 1499 Juan de la Cosa, Américo Vespuccio i Alonso Ojeda, que arribaren a les costes de l'actual Brasil i Veneçuela. Excepte Américo Vespuccio, els altres dos havien participat en més d'un dels viatges de Colom, fet que els va donar ofici i coneixements per navegar les difícils aigües de l'Atlàntic.
Vasco Núñez de Balboa, l'any 1513 va creuar l'istme de Panamà i es va trobar el que ell va anomenar mar del Sud, l'actual oceà Pacífic, fet que demostrava la continentalitat de les noves terres i que aquestes no tenien res a veure amb l'Àsia, com erròniament creia Colom.
Des d'un punt de vista anglès, el 1496, Jhon Cabot havia assolit les costes de l'actual Nord-Amèrica. Malgrat aquest fet, avui en dia és conegut que els víkings havien arribat a les costes del nord d'Amèrica 600 anys abans, tot i que el fet de no haver-les poblat i la falta de fonts va fer que aquest fet no fos conegut a l'època.
Cap a l'any 1500, els portuguesos van posar peu a l'actual Brasil, descobrint així quant rentable els havia suposat sense saber-ho el tractat de Tordesillas.
La trobada d'un nou món també va ser la trobada de molts nous productes per als europeus. La patata, el tomàquet, el cacau, i molts altres, es van anar incorporant paulatinament als hàbits alimentaris europeus, i van canviar en gran mesura la gastronomia de l'època.
A banda, des d'un punt de vista indígena, els autòctons americans van haver d'anar assimilant la civilització europea, les seves llengües, la religió, el pensament, l'art, etc...
Els europeus, a banda del cristianisme i una cultura nova, també van introduir malalties mai patides pels indígenes, fet que els va fer patir una gran davallada de població. A aquest fet, s'hi sumaven tots els morts producte de la resistència indígena a ser conquerits i explotats, i també aquells que un cop sotmesos, van anar morint per la sobreexplotació i el maltractament. Tot plegat va comportar un descens molt important de la població indígena.
Noves malalties al nou món
"De las enfermedades exportadas a América, la primera y la que causó más estragos fue la viruela que llegó a la isla La Española en 1518, en un barco portugués de esclavos, probablemente en forma de fiebre porcina infectando a los animales del barco. (...)Esta enfermedad epidémica, de causa y tratamiento desconocidos, fue un poderoso e involuntario aliado de los conquistadores, ya que produjo el exterminio de tribus enteras. Hubo una gran epidemia en 1521 entre aztecas y mayas cuando los hombres que acudieron en ayuda de Hernán Cortés iniciaron la conquista del imperio. En 1525, Pizarro la extendió por el territorio inca y 30 años después llegó a Rio de la Plata y a Brasil (...). Cuando los españoles arribaron a Méjico, el territorio contaba con unos 18 millones de habitantes, y en 1600 quedaban sólo algo más de un millón."
La Vanguardia, viernes 9 de octubre de 1992
De les noves relacions entre autòctons i conqueridors, també en van sortir noves barreges ètniques, producte del mestissatge. Els mestissos eren tots aquells nou nascuts de mares índies però de pares europeus. En gran part això es degué a la manca de dones europees a l'inici de l'explotació del nou món, i en molts d'aquests casos els fills naixien de violacions i abusos per part dels europeus.
No els hem de confondre amb els criolls, que eren fills dels espanyols, pare i mare, nascuts al nou món, i que en molts casos mai havien conegut els països d'origen dels seus pares.
Al 1510, i davant dels informes d'abusos dels castellans cap als indignes, es va enviar per part de la Corona un grup de dominics per tal que investiguessin la situació. El 1514, després d'enviar-se els informes, es van redactar les lleis de Burgos, que regulaven de nou el tracte que se'ls havia de donar i quina era la millor manera per tal d'adoctrinar eficientment els autòctons. En elles es fa evident la condescendència i el menyspreu que sentien els castellans cap a les poblacions d'indígenes.
Lleis de Burgos
Art. 1: Provee que los indios establecidos en poblados cercanos a los habitados por sus encomenderos, en bohios de quince por trenta pies de extensión, con un huertecillo, para su mantenimiento. Al trasladarlos a sus nuevas residencias, sus viejos hogares debían ser quemados para disuadirlos de volver a ellos.
Art. 2: Provee que el traslado se haga suavemente "con el menor daño posible para los indios".
Art. 5: Provee que mientras no sea posible mantener un sacerdote en cada poblado indígena, las iglesias se construirían para servir a los poblados en un radio de una Lengua; que los encomenderos traigan a sus indios los domingos a oir misa.
Art. 8: Provee que se hagan iglesias en los lugares de minas.
Art. 11: Se prohibe a los encomenderos y a los demás utilizar a los indios como cargadores en las minas: se permite que los indios transporten los propios ajuares de sus hogares cuando se trasladen.
Art. 13: Provee que los indios esten obligados a extraer oro de las minas cinco meses al año; al final de cada período descansen durante cuarenta dias; que nadie pueda ser empleado en la mineria durante el período de descanso: excepto si es esclavo.
Art. 18: Provee que las mujeres no sean enviadas a trabajar a las minas desde el cuarto mes de estar embarazadas: que sean utilizadas en faenas caseras.
Art. 24: Prohibe pegar o insultar al indio.
Art. 27: Provee que para adoctrinar y mantener a los indios traídos de otras islas, "a menos que sean esclavos, pues éstos pueden ser tratados por sus amos como a sus amos plazca; pero ordenamos que no lo sean con tanta crueldad y rigor como se acostumbra a tratar a los otros esclavos, pero con más amor y suavidad, para mejor inclinarlos a las costas de nuestra Santa Fe Católica".
Art. 35: Limita el número de indios que puede estar en posesión de una persona: no más de ciento cincuenta, ni menos de cuarenta...
L'arribada a Europa de gran quantitat de metalls preciosos va permetre una major circulació de moneda, fet que de retruc va afavorir al comerç.
Mica en mica, espanyols i portuguesos es van anar convertint en les grans potències europees, tant a nivell econòmic com polític. Tot i això, i en part per culpa de la conquesta d'un nou món, però també per la posició dels turcs al Mediterrani, el comerç pel Mediterrani va decaure considerablement. Les noves rutes permetien arribar a les Mol·luques, on trobaven seda i espècies, o la ruta del Perú cap a Cadis, que permetia l'arribada de molts metalls preciosos. Els esclaus els obtenien de l'Àfrica i els portaven fins a les Antilles i cap a l'actual Brasil.
Els espanyols també van idear un sistema d'explotació als nous territoris conquerits. La Corona de Castella, per tal d'evitar als indignes abusos senyorials ja perpetuats al vell continent, va crear el que es coneix com Encomiendas. Cada Encomienda tenia un encomendero, que era un colon, que rebia un grup de terres i d'indígenes que havien de treballar la terra per a ell. A canvi, el colon havia de donar un sou (sovint era només manutenció) als indígenes, i també instrucció religiosa cristiana. L'encomendero acostumava a viure a la ciutat i el control sobre la finca el portava un cacic, sovint un indígena de confiança. Poc a poc el càrrec de cacic es va anar tornant hereditari, i els que l'ostentaven, veien millorades les seves condicions de vida. La institució de l'encomienda va permetre poc a poc consolidar l'espai de conquesta, això sí, passant per sobre una població autòctona forçada a treballar i gairebé sempre molt maltractada per colons i cacics.
La Mita, en canvi, es va instaurar un temps més tard, sobretot a la zona del Potosí, per tal d'explotar les mines d'or i de plata. Els indígenes estaven obligats a treballar en aquestes mines durant períodes de temps determinats, a canvi d'un salari escàs i sempre inferior al dels treballadors lliures. Els mitayos treballaven en jornades de fins a 16 hores, i assitien uns 10 mesos per any a la mina, normalment per sorteig. Les condicions eren deplorables, i es calcula que a les mines del Potosí hi van arribar a morir més de 20000 indígenes.
Tots els productes que es van anar transportant des dels territoris conquerits del nou món es taxaven i controlaven des de la Casa de contractació de les índies Occidentals, ubicada a la ciutat de Sevilla, on els vaixells arribaven navegant el Guadalquivir. En aquesta es donaven permisos comercials per fer tractes amb les colònies, i es registrava tot el moviment comercial de les embarcacions que es dirigien o venien d'ultramar. Evidentment tenia un estret lligam amb la hisenda de la corona castellana, principal institució beneficiada del comerç amb Amèrica.
Producte del comerç a través de l'Atlàntic i també del gran volum de viatges, les comunicacions van anar millorant i creixent, i el propi correu, molt precari en els inicis, es va anar agilitzant.
La navegació va millorar notablement. L'Atlàntic era un oceà difícil, i va caldre construir vaixells més segurs i millorar la cartografia. Es tenien molts més coneixements de la terra, i això va facilitar molt els nous estudis cartogràfics i també els estudis de les corrents marítims.
La conquesta del territori per la força no va ser excessivament difícil als castellans. Des de les illes caribenyes ja controlades, els castellans van començar a practicar les incursions al continent.
Gràcies a les armes de foc, un poder molt mortífer i que a la vegada generava pànic col·lectiu entre els indígenes, juntament amb l'ús del cavall, animal mai vist pels autòctons americans, va fer relativament fàcil l'avenç dels castellans. Els castellans que van protagonitzar la gran conquesta sovint eren nobles frustrats o amb esperit aventurer, que buscaven el lucre per davant de tot.
L'imperi asteca es trobava situat a la zona de centre-Amèrica, a l'actual zona de Mèxic. Tenia la seva capital a Tenochtitlan, sobre l'actual Mèxic DF.
Al 1519 Hernan Cortés, noble de baixa categoria castellana, desembarcà a les costes del golf de Mèxic, al Yucatán, acompanyat d'uns 700 homes. Després de moure's per l'extens territori, fent pactes amb alguns autòctons i matant a molta població, es decidí a prendre la capital de l'imperi asteca, Tenochtitlan, governada per l'emperador Moctezuma. Curiosament els locals relacionaren a Cortés amb una profecia que augurava l'arribada del déu Quetzalcoatl en forma de persones blanques i barbudes, i fins i tot el van arribar a vestir amb les peces de roba pròpies de la simbologia asteca.
Al cap d'un temps, i en part gràcies als autòctons rivals dels asteques, Hernan Cortés i els seus homes aconseguiren prendre la capital després de la batalla d'Otumba, i iniciar així la conquesta de tota Amèrica central.
Links utilitzats
Vídeo educatiu sobre l'imperi asteca i els seus antecedents
L'imperi dels inques es trobava als actuals territoris d'altiplans del Perú. Poc temps abans que arribessin els castellans, era un imperi molt ric i desenvolupat. Després d'un intent fallit el 1526, es realitzà una segona expedició al 1531, encapçalada per Francisco Pizarro i Diego Almagro acompanyats de 180 homes.
Malgrat la força de l'imperi i l'escàs exèrcit castellà, Pizarro aprofità una situació de guerra civil entre Atahualpa i Huàscar. Producte de la inestabilitat política del país, tot i que Atahualpa aconseguí matar a Huáscar, els espanyols van fer-se amb el poder de la capital, Cuzco, a partir de la qual conqueriren la resta de territori amb relativa facilitat. Van crear la ciutat de Lima, que passà a ser la capital del Virregnat del Perú.
Links utilitzats
Vídeo de l'imperi Inca i els seus antecedents
Els espanyols van seguir estenent la descoberta i la conquesta cap a altres indrets del continent. Des de les illes caribenyes arribaren a les actuals Guatemala i Hondures, territoris que van sotmetre amb relativa facilitat. Aquests nous territoris van suposar el Virregnat de Nova Espanya.
La zona de l'actual Argentina no va ser descoberta fins anys més tard, quan Pedro de Mendoza, el 1535 es trobà amb el Río de la Plata, on fundà la ciutat de Buenos Aires.
Les exploracions a través del Pacífic van portar a López de Legazpi a conquerir les filipines, on fundà la capital actual, Manila. Aquestes illes van quedar sotmeses molts segles sota control espanyol, cosa que no va passar amb altres territoris del continent.
Activitat!!! Cacera del tresor: La primera volta al mónSegurament serà la primera cacera del tresor que fareu. Es tracta d'una activitat senzilla, menys complexa i llarga que una webquest. A partir d'unes preguntes, i d'uns recursos, no gaires, que us proposo, haureu d'anar configurant un petit treball que reculli aquestes respostes.
L'enllaç que recull tot el projecte és el següent
La cacera té dues parts:
El treball haurà de contenir:
Portolà, Caravel·la, nau, Enric el navegant, Bartolomé Dias,Vasco de Gama, Tractat d'Alcaçovas, Capitulacions de Santa fe, Cristòfol Colom, Tractat de Tordesillas, crioll, mestís, Casa de contractació de les índies occidentals, lleis de Burgos, Encomienda, Mita, Imperi Asteca, Imperi Inca.
 |
