AL-ÀNDALUS

 

Content on this page requires a newer version of Adobe Flash Player.

Get Adobe Flash player

Content on this page requires a newer version of Adobe Flash Player.

Get Adobe Flash player

Content on this page requires a newer version of Adobe Flash Player.

Get Adobe Flash player

Content on this page requires a newer version of Adobe Flash Player.

Get Adobe Flash player

Content on this page requires a newer version of Adobe Flash Player.

Get Adobe Flash player

 

Hi ha diverses teories sobre l'origen del terme Al-Àndalus:

  1. Aquesta teoria relaciona el terme Al-Àndalus amb els Vàndals. L'origen rauria en l'expressió berber "tamort vandalos", literalment "terra dels vàndals", que haurien utilitzat aquests berbers en veure arribar els vàndals al Nord-d'Àfrica des de les terres de la península ibèrica. Per tant, la terra d'on venien, era la terra dels vàndals ("tamort vandalos").
  2. Aquesta teoria lliga el terme d'Al-Àndalus amb els visigots. Al-Àndalus seria una arabització de l'expressió goda "landahlauts", que significava terra i sorteig, i que feia referència al repartiment de terres per sorteig que van realitzar els visigots en el seu període de conquesta del sud de la península. D'aquí que la zona de l'antiga Bètica rebés el nom de Landahlauts, de la qual en derivà en àrab una paraula similar a la d'Al-Àndalus.
  3. La teoria atlàntica relaciona Al-Àndalus amb el nom d'Atlantis, que utilitzaven els grecs per designar la zona del sud de la península. Els àrabs, prenen aquest nom, haurien designat la zona com "jazirat al-andalus", península de l'Atlàntic.

 

Eix cronològic de l'Al-Àndalus

 

 

1-. POLÍTICA.

1-1-. Orígens. Conquesta i emirat dependent. 711-756 d.C.

Aquest període suposa la primera forma de govern musulmà a la península ibèrica. S'inicia amb la conquesta dels musulmans després de vèncer als visigots a la batalla de Guadalete, al 711 d.C.

Els musulmans van aprofitar diversos factors per a ocupar la península de forma força senzilla: per una banda la indiferència de la població autòctona, molt descontenta amb la política del regne dels visigots. Per altra banda, a nivell polític, la desorganització administrativa i una guerra civil que enfrontava al rei Roderic, que havia accedit al tro un any abans, amb familiars del rei anterior, Vítiza, amb el seu fill Àkhila II al capdavant.

Aquesta noblesa visigoda enfrontada al rei demanà ajuda als àrabs del nord d'Àfrica per a recuperar el tro del regne de Toledo. El general musulmà Tariq-Ibn-Ziyad arribà a la Península amb 7000 soldats, la majoria d'ells berbers, en ajuda dels nobles visigots liderats per Àkhila.

El 711 d.C., el rei Roderic va ser derrotat pels musulmans a la batalla de Guadalete. Durant la batalla, les faccions liderades per la noblesa visigoda rebel, van abandonar l'exèrcit del rei, deixant les tropes visigodes molt mermades per la batalla.

Un cop Roderic fou derrotat, els musulmans no van tornar el poder a la noblesa visigoda que els havia demanat auxili. D'aquesta manera s'inicia l'emirat dependent, el primer període polític de l'Al-àndalus.

En pocs anys els musulmans van aconseguir dominar el sud i el centre de la península ibèrica. Van obviar el nord per les dures condicions climàtiques a les que no estaven avesats. Aquesta zona del Nord suposarà el nucli de resistència cristiana a la península, i s'hi acabarà formant el regne d'Astúries.

La capital la van ubicar a Còrdova, i el govern l'exercí un Emir imposat per Damasc, la capital de l'imperi Califat en aquell moment.

Durant els anys següents l'emirat dependent va patir diferents guerres civils i aixecaments socials, sobretot enfrontant a berbers (autòctons del Nord d'Àfrica), que havien ocupat les zones rurals i se'ls tractava marginalment tot i ser més nombrosos, i àrabs, que havien ocupat les zones urbanes i els càrrecs de govern. Els berbers demanaven un tracte més just i un millor repartiment de terres, i això els va portar a nombrosos enfrontaments durant els primers anys de l'Al-Àndalus.

L'emirat dependent també es va enfrontar amb els francs, que els van derrotar a la batalla de Poitiers el 732 d.C. amb Carles Martell al capdavant, i que va suposar la fi de l'avenç musulmà per Europa.

La batalla de Guadalete:

"Tariq va passar a Hispània amb 7.000 soldats (...). S'hi va acostar Roderic amb la flor de la noblesa visigoda, entre la qual hi havia Sisvert i Oppas. Aquests darrers, en veure el nombre i la disposició dels islàmics, es van reunir amb altres nobles i van dir: "Aquest fill de mala dona (referint-se al rei Roderic) s'ha fet amo del nostre regnes sense ser de llinatge reial; més aviat al contrari, és inferior a nosaltres pel que fa a la nissaga; aquesta gent (referint-se als islàmics) l'únic que vol es emportar-se botí; un cop ho aconsegueixin se n'aniran i ens deixaran. Fugim tan bon punt comenci la batalla i ell (rei Roderic) serà derrotat." Roderic havia donat el comandament de l'ala dreta de l'exèrcit a Sisbert i el de l'esquerra a Oppas. Es va aproximar, doncs, amb un exèrcit de 100.000 homes. Roderic i Tariq lluitaren acarnissadament. Però les ales dreta i esquerra de l'exèrcit van fugir. I tot i que el centre va resistir encara una mica, Roderic va ser derrotat i els islàmics van fer una gran matança d'enemics."

Akhbar Machmua

 

Links d'interès:

 

1.2-. Emirat independent (756-912 d.C.)

L'any 750 d.C. els omeies van ser derrotats a Damasc per la dinastia dels abbàssides, liderats per Abbul-Abbas. Abderrahman I, un dels pocs supervivents de la família dels Omeies, va aconseguir fugir de Damasc acompanyat del seu germà, i s'instal•là al nord d'Àfrica, on es va poder refugiar dels Abbàssides que el perseguien.

Un cop prop de la península ibèrica, Abderrahman va buscar el recolzament de diferents grups de la península ibèrica, sobretot antics clients dels omeies i descendents dels antics conqueridors. De la convulsa situació interna de l'Al-Àndalus, amb nombrosos conflictes entre àrabs i berbers, i amb un lideratge polític molt feble de l'Emir Yusef, en va saber treure profit Abderrahman per a triomfar amb la seva revolta i prendre el poder de l'Al-Àndalus.

El 756 d.C., Abderrahman I proclamà l'emirat independent, desvinculat a nivell polític dels califes abbàssides però que encara reconeixia l'autoritat dels califes de Bagdad a nivell religiós.

Abderrahman I va ser així el primer emir independent de l'Al-àndalus. Durant el seu govern va haver d'aplicar mà dura, i reprimir nombroses revoltes. Va haver de pacificar els problemes entre àrabs i berbers, i també va haver de sufocar nombrosos aixecaments de governadors rebels seguidors de l'antic emir. També es va haver de protegir de diversos atacs enviats pels abbàssides per tal de recuperar el poder polític de la península ibèrica.

Malgrat els problemes polítics, durant aquesta etapa l'emirat va viure un gran desenvolupament econòmic, i un ràpid procés d'islamització dels encara habitants cristians de l'Al-Àndalus. A nivell cultural el desenvolupament va ser tan gran que l'Al-Àndalus es va convertir en el focus cultural d'Europa.

 

1.3-. Califat de Còrdova (929 – 1031d.C.)

Quan Abderrahman III arriba al poder de l'emirat de Còrdova al 912 d.C. es troba un context polític i social força difícil:

Per una banda les revoltes de muladins i mossàrabs de l'Al-àndalus, que se sentien discriminats i demanaven un tracte més just davant els descendents dels conqueridors. Els muladins eren aquells antics cristians convertits, que van veure en els musulmans una cultura més avançada i decideixen rebutjar el cristianisme. Adopten tan la llengua com a la cultura i la religió musulmana. Els mossàrabs, en canvi, seguien essent cristians però que van adoptar costums i llengua dels musulmans.

Per altra banda nombroses insurreccions internes, nombrosos intents de crear petits estats independents, sobretot dels governadors de les marques (territoris de frontera), que amb el temps havien assolit més autonomia que la resta.

A tot això també s'hi afegia l'avenç constant dels cristians del nord peninsular, que poc a poc anaven avançant les fronteres i reduint territori musulmà.

Quan Abderrahman III assoleix el poder, doncs, la situació que es troba li requerirà actuacions fermes. Amb pocs anys aconseguí resoldre part d'aquests problemes, fet que li va suposar guanya molt de prestigi i autoritat, no només dins de l'emirat sinó també més enllà de les fronteres. Aquest prestigi li va permetre prendre una decisió cabdal: el 929 d.C. s'auto-proclamà Califa. Es concedí aquest títol i aquest privilegi ja que se sentia més legitimat, com a descendent dels omeies, a ser el califa per davant dels abbàssides de Bagdad.

Aquest fet va significar el trencament definitiu a nivell religiós amb l'imperi califat, últim vincle que els quedava. Des d'aquell moment, el califa de Còrdova va passar a ser la màxima autoritat religiosa del Nord d'Àfrica, fet que li va suposar enfortir encara més el seu poder.

Amb el califat s'inicia el període de màxima esplendor cultural i política de l'Al-Àndalus. A nivell econòmic va continuar amb l'esplendor de l'etapa de l'emirat independent, i el canvi del califat va permetre l'emissió de noves monedes, dinars de plata i d'or amb el nom dels nous califes de la península.

 

Proclamació califal d'Abderraman III:

"En el nom de Déu clement i misericordiós. Beneeixi Déu al nostre honrat profeta Mahoma".

"Els més dignes de reivindicar plenament el seu dret i els més mereixedors de completar la seva fortuna (...), som nosaltres, (...) Déu ens ha designat així, ha mostrat la seva preferència per nosaltres, ha elevat la nostra autoritat fins aquest punt, ens ha permès obtenir-ho pel nostre esforç, ens ha facilitat aconseguir-ho amb el nostre govern, ha estès la nostra fama pel món, (...). En conseqüència, he decidit que se'ns anomeni amb el títol de Príncep dels Creients, i que en les cartes, tant les que expedim com les que rebem, se'ns doni esmentat títol, doncs tot aquell que l'utilitzi, llevat de nosaltres, se l'apropia indegudament, és intrús en ell, i s'otorga una denominació que no mereix. (...) Ordena per tant, al predicador de la teeva jurisdicció que empri l'esmentat títol, i utilitza'l tu d'ara endavant quan ens escriguis. Si Déu vol."

Adaptació i traducció d'una Crònica anònima d'Abderraman al-Nasir. Ed. trad. cits., pp. 152-153.).

 

Almansor i el final del Califat

El 981 d.C., Almansor, Cadí i cabdill militar del califat, prengué en fomra de tutela el poder al Califa Hixam II, massa jove per governar. Almansor, hàbil políticament, ho va fer de manera subtil, deixant en Hixam els aspectes religiosos i també l'emissió de monedes amb el seu nom, però a la pràctica era ell qui exercia el govern real de l'Al-Àndalus.

Durant el seu govern a l'ombra, Almansor va liderar nombroses ràtzies contra els regnes cristians peninsulars, d'entre les quals en destaca la realitzada a Barcelona l'any 985 d.C

Almansor va ser l'últim personatge del període d'esplendor del Califat de Còrdova. El 1002 d.C., a la seva mort a la batalla de Calatanyazor contra el regne de Lleó i de Castella, va començar un període molt convuls a nivell polític. Va deixar com a successor al seu fill, Abd-al-Màlik al-Mudhàffar, fet que va provocar una guerra interna ("fitna")entre els partidaris del successor d'Almansor i els partidaris d'Hixam.

 

Almansor segons Ibn alKardabus

Almansor es va fer construir un alcàsser per a ell i hi va dur el tresor públic. Va triar els secretaris, va donar feina als comptables i va fer arribar a totes les províncies els governadors de qui estava segur que li serien fidels, i només va deixar al califa Hixam la jutba (oració en nom del califa), i l'encunyació de monedes amb el seu nom. El va anteposar a ell mateix i va donar totes les ordres en nom seu; així Almansor donava compliment als seus assumptes i a la gent li semblava que provenien d'Hixam.

Després, (...) la seva valentia el va empènyer a comandar els exèrcits (...)i a envair els països cristians. (...)va ordenar fer diverses incursions i va ferir per sorpresa els cristians amb moltes devastacions (...).

Almansor segons Ibn alKardabus (segle XII) (adaptació)

 

Les ràtzies d'Almansor al segle X.

Links utilitzats:

 

1.4-. Regnes de Taifes (1031 – 1238 d.C.). Almoràvits i Almohades.

La mort d'Almansor, la falta de lideratge dins del territori, va provocar una debilitat política molt important a tot el territori andalusí. A partir d'aquell moment es van generar nombrosos conflictes i guerres internes entre diferents nobles governants per tal d'assolir el govern del territori. La guerra de successió n'és l'exemple més evident, que va enfrontar al fill d'Almansor, escollit com a successor pel seu pare, i als seguidors d'Hixam II i més tard el seu fill Hixam III.

A tot això s'hi va afegir una pressió fiscal (impostos) molt alta per tal de poder finançar el preu de les guerres a que el Califat s'anava veient sotmès, sobretot pels atacs dels cristians.

Aquests anys d'inestabilitat van comportar l'abolició del Califat de Còrdova (1031 d.C.) i la divisió del territori en diferents Taifes, petits regnes independents sorgits dins de l'antic territori del Califat. D'entre les Taifes més importants en destacaven la de Badajoz, la de Sevilla, la de Saragossa, i a Catalunya, les de Lleida i Tortosa. Cada Taifa estava liderada per una família o dinastia diferent.

Aquesta fragmentació territorial va generar la divisió de les tropes, i a la llarga va provocar una indefensió general del territori, i la conseqüent pèrdua de moltes d'aquestes Taifes a mans dels cristians. En molts casos, les Taifes van poder aturar les invasions gràcies al pagament de pàries, impostos dels cristians per tal de no rebre els seus atacs. Malgrat tot, el 1085 d.C. els cristians van arrabassar una de les Taifes més importants, Toledo, antiga capital dels visigots.

 

L'arribada dels Almoràvits. (1090 d.C.)

Davant d'aquesta situació de fragilitat militar, i de la pèrdua progressiva de territoris, diversos regnes Taifes van demanar auxili als Almoràvits, que dominaven pràcticament tot el nord-oest d'Àfrica. Aquests, van aconseguir durant un període d'uns cinquanta anys, reunificar el territori i frenar en certa mesura l'avenç dels cristians, recuperant fins i tot la Taifa de València que havia conquerit el Cid Campeador, antic mercenari a sou dels musulmans.

La població andalusí poc a poc es va anar esgotant dels almoràvits. A tot això, s'hi va sumar la pressió dels Almohades al Nord d'Àfrica contra els almoràvits, fet que va provocar l'inici del que es coneix com als segons Regnes de Taifes, on el territori es va tornar a desunir en diferents Taifes.

 

Territoris almoràvits

 

L'arribada dels Almohades. (1147 d.C.)

Pocs anys després dels segons Regnes de Taifes, van arribar, també des del nord d'Àfirca, els Almohades, que també s'havien enfrontat i derrotat als Almoràvits a la zona de l'actual Marroc. A l'Al-Àndalus van tornar a unir els territoris, i van aconseguir frenar per un temps els atacs dels regnes cristians peninsulars.

 

El 1212 d.C. els Almohades van ser derrotats per la unió de regnes cristians liderats per Alfons VIII de Castella, a la batalla de las Navas de Tolosa, fet que va suposar l'inici de la desaparició de territoris musulmans a la península ibèrica, restant-ne només el regne nassaritade Granada.

 

Links utilitzats:

 

1.5-. Regne Nassarita de Granada. (1238 – 1492 d.C.)

El Regne Nassarita de Granada va ser l'últim regne supervivent després de la batalla de las Navas de Tolosa. Rep el nom de la dinastia fundadora, els nassarites, que van començar el seu regnat sobre el territori liderats per Al-Hamar.

Durant el llarg període en que van ocupar els territoris del sud de la Península (actuals Màlaga, Almeria, Granada i Cadis). Hàbils políticament, van poder sobreviure a l'entorn cristià ja que es van declarar vassalls del regne de Castella, al qual pagaven tributs per conservar la seva independència i en gran mesura la seva integritat com a regne.

Nombroses lluites internes van anar afeblint al regne i a la dinastia governant, fet que va afavorir la conquesta dels reis catòlics el 1492 d.C., quan van conquerir Granada i provocar la desaparició de l'últim territori musulmà a la península ibèrica.

Links utilitzats:

 

1.6-. L'islam a Catalunya.

El caràcter fronterer de Catalunya la va fer un territori molt inestable. Inicialment, després de la batalla de Guadalete, els musulmans arriben fins a l'actual zona del Rosselló, al sud de l'actual França. En pocs anys, doncs, conquereixen Lleida, mitjançant acords, Mataró, Tarragona i Empúries, per la força, i Barcelona, també per la força, l'any 716 d.C.

La majoria de ciutadans hispano-visigots, sobretot els d'estaments humils, es queden al territori i es converteixen a l'islam. La resta de població, els estaments més privilegiats, nobles i cavallers, fugen a la Septimània franca, o es refugien a la zona dels Pirineus, terres més desocupades.

El 732 d.C. marca el punt d'inflexió de la conquesta musulmana europea. A la batalla de Poitiers (també de Tours) Carles Martell aconseguí derrotar l'exèrcit musulmà liderat per Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí. Aquest fet va suposar la fi de l'avenç musulmà per terres europees i l'inici de la reconquesta dels francs. Els francs, en poc temps van aconseguir arribar i conquerir Girona, l'any 785 d.C., i Barcelona, l'any 801 d.C., ambdues a mans de Carlemany. Després de la conquesta de Barcelona van establir, durant molts anys, la frontera amb l'Al-Àndalus al riu Llobregat. Aquests territoris catalans reconquerits pels francs, amb la frontera al Llobregat, seran coneguts com la Catalunya Vella. El veïnatge en la zona entre cristians i musulmans va ser generalment pacífic, amb nombrosos tractes econòmics i també intercanvis culturals. Malgrat això, també es van succeir problemes i enfrontaments.

Poc a poc, els catalans van anar avançant la frontera. No obstant no va ser fins al segle XII que els catalans van fer fora definitivament als musulmans del que entenem per la Catalunya actual. Ramon Berenguer IV, a mitjans del segle XII, i malgrat haver-los sobrat pàries durant anys, va conquerir les últimes Taifes en territori català, Tortosa el 1148, i Lleida el 1149.

Links utilitzats:

 

2-. SOCIETAT

La societat andalusina bàsicament es pot dividir en dos grans grups:

El primer grup estava format per tots aquells que van arribar durant la conquesta i els seus descendents. Per una banda hi havia els àrabs i siris, provinents d'Aràbia i Síria de l'etapa dels Omeies, i que es van quedar amb la majoria de terres més productives i els nous càrrecs de govern. Per altra banda, la majoria dels conqueridors eren berbers, reclutats al nord d'Àfrica per a fer la conquesta, tribus antigament politeistes i que se'ls va convertir a l'Islam, i als quals se'ls va oferir molts menys beneficis que no pas al grup d'àrabs.

L'altre gran grup estava format per tots aquells autòctons, també dits hispans, que van restar a la península malgrat la conquesta dels musulmans:

Aquells cristians que van decidir convertir-se, i adoptar tots els aspectes de la cultura musulmana, llengua, costums i religió, se'ls va anomenar muladins.

Aquells cristians que no van adoptar la religió musulmana, però sí altres aspectes, com ara la llengua, se'ls va anomenar mossàrabs. Aquests últims eren un grup menys nombrós, bàsicament vivien a les ciutats i pagaven un impost a canvi de poder seguir practicant la religió cristiana. Amb el pas dels anys van acabar sent perseguits i emigrant cap al nord

El grup d'hispans més minoritari eren els jueus, poc nombrosos, però molt actius econòmicament, i als quals també se'ls permetia practicar la seva religió a canvi d'un impost, ja que creien que aquestes religions també tenien part de la veritat revelada.

A tots aquests grups també cal sumar-hi els esclaus importats, destinats inicialment a l'agricultura i a la indústria, i que amb el pas del temps van anar ocupant els espais de les corts nobles com a servei domèstic de les nombroses esposes i concubines que tenia cada emir o califa. En molts casos els esclaus de la cort van acabar tenint un pes molt important en l'administració de la cort i del govern general en ajuda del califa.

Per acabar cal recalcar el paper de la dona a l'Al-Àndalus, societat on va gaudir de més llibertat que a la resta de territoris de l'islam, com a mínim entre classes mitges o altes, producte potser d'influències cristianes en l'islam de la península. Les dones rebien una educació bàsica, no a les escoles com els nois, sinó a casa. Mentre no estaven casades estaven sotmeses a l'autoritat del pare, fins que es casaven, on passaven a dependre dels seus marits. Propi de l'islam, cada home podia tenir diverses esposes.

 

Solució a l'esquema de societat

 

Pressió fiscal sobre els mossàrabs:

"El primer emir omeia de l'Al-Àndalus, desitjós d'assegurar-se el tro, va procurar crear un exèrcit de mercenaris addictes a la seva causa i per aconseguir les sumes necessàries va imposar elevades càrregues fiscals als mossàrabs. (…)

En el no de Déu, clement i misericordiós. Carta de seguretat, atorgada pel rei Abderraman als patricis, monjos i prínceps i demés cristians espanyols de la gent de Castella i als seus seguidors de les demés comarques. Els atorga seguretat i pau, obligant-se a no trencar aquest pacte mentre ells paguin anualment deu mil onces d'or, deu mil lliures de plata, deu mil caps dels millors cavalls, i mules, amb més de deu mil armadures, mil cascs de ferro, i tantes llances, per un espai d'un quinquenni. (…)"

Carta escrita a la ciutat de Còrdova l'any 142 de l'Hègira (758 d.C.)

Pres de la Ihala fi-l-Tarif Garnata de ibn Al-Jatib. Trad. de SIMONET: Historia de los mozárabes, p. 243.

Adaptat i traduït per Oriol Nogueras de: http://www.uam.es/departamentos/filoyletras/hmedieval/pdocente/textos_islamico.htm

Acta de conversió d'un cristià.

"El convers (), amb salut i jurídicament capaç, en ple domini de la seva intel·ligència i raó, invoca la declaració dels testimonis d'aquesta acta sobre (el fet) que abandona la religió cristiana, que rebutja, i entra a la religió de l'islam, que prefereix "(…).

"Dóna testimoni que no hi ha més Déu que Al·là, l'únic, el que no té coopartíceps, que Muhammad és el seu servent, el seu enviat i el segell dels seus apòstols, que el Mesies Jesús, fill de Maria que Déu el beneeixi i salvi, és el seu enviat, el seu verb i l'alè que envià a Maria".

"S'ha purificat per rebre l'islam i ha resat. Reconeix les normes de l'islam: l'ablució, l'oració, l'almoina legal, el dejuni del ramadà, la peregrinació a la Casa (Santa) per tot aquell que pugui (…)".

"S'ha convertit de bon grat, tranquil·lament, sense temor a res, ni per aversió ni per esperar recompensa alguna, (…)".

"Els testimonis que el coneixen donen fe del testimoni del convers (…), adduible en contra seva, sobre quan ha estat mencionat en aquest escrit, després que ha reconegut haver-lo comprès en la seva totalitat i haver-se obligat en quant conté (…)"

Pres del formulari notarial d' Ibn al-Attar, segle X. Edició de CHALMETA, P.: "España musulmana", en Historia General de España y América, III. Madrid, 1988, p. 472.

Adaptat i traduït per Oriol Nogueras de:http://www.uam.es/departamentos/filoyletras/hmedieval/pdocente/textos_islamico.htm

 

Links utilitzats:

 

3-. ECONOMIA

L'economia de l'Al-Àndalus va ser essencialment urbana. La seva base fou l'agricultura però l'espai d'intercanvi i de compra-venta no es pot entendre sense la importància de les ciutats. De la mateixa manera, s'organitza de forma molt eficaç gràcies a una moneda única i acceptada universalment, i que té com a causes del seu naixement el gran augment del comerç dins de l'Al-Àndalus cap mitjans del segle IX.

Malgrat la base de l'economia va ser l'agricultura, els musulmans no van ser grans innovadors a nivell agrícola a la península, més aviat van millorar tècniques ja existents i perfeccionar i augmentar la producció de cultius. Desenvoluparen tècniques de regadiu ja conegudes en època dels romans i les van fusionar amb tècniques orientals que ja coneixien, com ara les sínies i les sèquies, eines utilitzades per poar i repartir l'aigua pels diferents camps de cultiu. En general van exercir un domini sobre l'aigua mai vist fins aleshores a la península, també amb l'ús de petites preses i embassaments. Van continuar els cultius de cereals, els llegums, la vinya (destinat al consum d'alcohol dels no musulmans) i l'olivera, i fruites com la pera, la cirera i les figues, tots ells ja presents a la península ibèrica. Van importar nous cultius com l'arròs o la canya de sucre, i sobretot d'altres relacionats directament amb la indústria, com ara el cultiu del cotó, per la indústria tèxtil, el lli i el cànem per la fabricació de paper, el safrà, com a condiment culinari i també com a colorant tèxtil, i la morera, com a aliment pels cucs de seda.

L'Al-Àndalus també va destacar per la fabricació d'artesania d'alta qualitat. En destaca la producció de ceràmica, el treball de pelleteria, sobretot de cuir, l'orfebreria, el treball del vidre, la fabricació d'armes, i l'industria tèxtil, utilitzant cotó, la llana i el lli per a les peces més senzilles, i la seda, per als teixits de luxe. Molts d'aquests artesans van ser captats per diferents emirs en el moment de fer intercanvis amb orient, per tal d'obtenir no només els productes més preuats d'orient sinó per poder gaudir d'aquests productes produïts des del mateix Al-Àndalus.

El comerç va ser un dels grans pilars de l'economia andalusí, molt basat en la vida urbana. La majoria de productes més senzills, els agrícoles i tèxtils de menys qualitat anaven destinats al comerç intern. Gairebé tota la producció artesanal de luxe, vidres, armes, sedes, orfebreria, etc; anava destinada al comerç exterior, tenint en els regnes cristians peninsulars un dels principals clients i consumidors d'aquests productes. D'altra banda, l'Al-Àndalus va necessitar importar sobretot esclaus, molt necessaris per cobrir totes les tasques dels grans palaus, del califa i dels seus governadors, així com ocupar llocs a la mineria. També van importar or en gran quantitat, per tal de poder emetre monedes necessàries per a l'activitat comercial, i també fusta, una matèria poc present al sud peninsular, i que els musulmans van necessitar per a la producció de nombrosos productes i embarcacions. Per a la fabricació d'armes també va ser important la importació de diferents metalls. Tot aquest comerç, tant local com extern, va recolzar-se en una moneda acceptada globalment: els dinars i els dirhems, tant d'or com de plata.

 

Solució a l'esquema d'economia

 

Sèquia
 
Sínia de tracció animal

 

Ceràmica Almohade
 
Medalló d'or andalusí

 

Dirhem d'Abderraman I
 
Dinar almoràvit

 

Links utilitzats:

 

4-. ART

L'art de l'Al-Àndalus respon bàsicament als elements típics de l'art de l'islam que es van anar aplicant a les noves construccions i manifestacions artístiques dels musulmans a la península ibèrica.

Inicialment els artistes de l'Al-Àndalus adopten molts dels elements romano-visigòtics existents a la península en el moment de la seva arribadafet que també va ocórrer en l'art de l'islam d'altres indrets. Poc a poc, però, amb el pas dels anys, es va adoptant un estil i un llenguatge propi característic de l'islam amb els matisos ibèrics, producte de l'eclecticisme i de l'originalitat pròpia.

Mesquita de Còrdova

Del període pròpiament andalusí en destaca la Mesquita de Còrdova, que va anar patint successives ampliacions i remodelacions amb el pas dels anys. És segurament l'obra més representativa del que es coneix com art califal, que ocupa els primers segles de domini musulmà a la península, incloses les etapes dels emirats.

Va ser construïda sobre l'antiga església cristiana de San Vicente, portada a terme per Abderraman I, i va anar patint diferents ampliacions amb diferents califes posteriors.

D'entre els elements més destacats hi ha la sala d'oracions hipòstila, amb un total de 514 columnes de curta alçada, coronades per una construcció de doble arc, el de sota de ferradura bàsicament ornamental, i el de sobre de mig punt, construïts amb pedra blanca i maó roig.

Un dels altres espais emblemàtics de la mesquita és el mihrab, situat al mur de la qibla, i construït amb marbre i mosaic de tipus bizantí, sobre un fons daurat i de bronze. La porta que el comunica amb la resta de la mesquita, està formada per un arc de ferradura, amb totes les dovelles decorades. L'arc està envoltat per marbre decorat amb estil atauric i cal•ligràfic.

 

Sala d'oracions
 
Porta del Mihrab

 

Porta del mihrab
 
Mosaic interior

 

 

Links utilitzats:

 

Alhambra de Granada i Generalife

L'altre construcció més representativa de l'Al-Àndalus, de la seva etapa nassarita, és el palau i fortalesa de l'Alhambra de Granada, construïda sobre una fortificació anterior, a partir del segle XIII.

L'Alhambra significa en àrab "castell Roig", i pren aquest nom pel color vermellós dels seus murs exteriors. Es tractava d'una ciutat emmurallada, una medina, amb tot allò que una ciutat podia necessitar, i separada de la ciutat emmurallada de Granada. Al igual que la mesquita de Còrdova, va anar patint ampliacions i remodelacions al llarg dels segles

La part habitable de l'Alhambra està organitzada entorn a patis, dels quals en destaca el pati de Comares o dels "Arrayanes", amb un gran estany d'aigua al centre, i finalitzat amb uns arcs de mig punt sobre estretes columnes, i que són un reflex de la cura i el detall decoratiu de l'art nassarita.

L'altre dels patis representatius és el conegut pati dels lleons, i que rep el seu nom per la font amb dotze lleons situada al centre, esculpits segles abans. A partir d'aquest pati s'organitzaven les dependències privades de la família del rei i els servents.

En general a tota l'Alhambra hi destaca un gust pel refinament decoratiu, pels detalls, i un ús de l'aigua, present a la majoria de patis, i que reflexa la importància de l'aigua per als musulmans com a element purificador.

Al costat de l'Alhambra s'hi situa el Generalife, vil•la amb jardins ornamentals, que fou utilitzada com a lloc de descans pels reis de Granada, i construït a finals del segle XIII.

Al Generalife hi destaca el pati de la sèquia, que servia per portar aigua a la resta d'horts i també a part de l'Alhambra, i que és una mostra més d'integració d'aigua i paisatge dins de l'entorn arquitectònic.

 

Pati de Comares
 
Pati dels Lleons

 

Pati dels Lleons
 
Generalife

 

 

Art Mudèjar

Aquest llegat d'art islàmic va donar lloc a un art autòcton de la península ibèrica, sobretot a la zona central de Castella i Lleó, que es coneix amb el nom d'art mudèjar , art sorgit de la fusió d'aspectes tècnics i decoratius de l'art dels musulmans aplicat sobre esglésies cristianes de nova construcció durant el període de reconquesta cristiana i segles posteriors.

Aquest art comença a aparèixer doncs cap al segle XII. Barreja aspectes de l'art de l'islam amb aspectes del romànic, i posteriorment del gòtic. És per tant un art eclèctic, una fusió que recull estils artístics diferents. Els artistes que el practiquen són precisament els anomenats mudèjars, musulmans que vivien en els territoris reconquerits pels cristians, que se'ls va permetre seguir practicant la seva religió, a canvi de pagar un impost i residir en les conegudes moreries.

Aquest art destaca per l'ús de materials senzills, com ara el maó, el guix, o el fang, i sobretot per l'abundància decorativa, es tracta d'un art extremadament decoratiu, molt preocupat pels detalls. Producte de les influències islàmiques apareixen en molts dels murs de les esglésies, relleus de decoració geomètriques i vegetals, o també arcs polilobulats.

 

San Martin, Terol
 
Santo Tomé, Toledo

 

 

Links d'interès:

 

Cronologia ampliada interactiva de l'Al-Àndalus

 

 

Torna a